OptOut: Revolució imperceptible

Vivim en un moment cabdal de la història, durant una autèntica revolució. Per descomptat, molta gent ho entén fins a cert punt: els telèfons intel·ligents, Internet, les cadenes de blocs, la intel·ligència artificial i la "ficció informàtica de tot" total: aquests fenòmens són difícils d'ignorar. Però el fet és que aquests són només els indicis inicials de canvis tectònics molt més potents que transformaran l'economia i, amb ella, totes les altres esferes de la societat moderna. És a dir, pocs s'adonen que l'actual revolució tecnològica està donant lloc a una revolució concreta en el mode de producció, que al seu torn condueix a una revolució social. I aquest procés està passant davant dels nostres ulls avui.

Lliçons de la història

Fins i tot les ments més brillants del seu temps no sempre han estat capaços d'avaluar correctament les conseqüències dels esdeveniments que van presenciar. A la segona meitat del segle XVIII es va produir la Revolució Industrial. Posteriorment, va provocar canvis radicals en el mode de producció durant els segles a venir. Els fisiòcrates veien els industrials i els treballadors assalariats de la indústria com una simple "classe improductiva": no es dedicaven a l'agricultura, és a dir, no produïen els aliments i les matèries primeres que consumien . Segons els fisiòcrates, només la terra té el poder productiu, per la qual cosa qualsevol societat hauria de tenir com a objectiu crear abundància de "productes de la terra" a través de la mà d'obra dels ocupats en l'agricultura, mentre que la resta es considerava menys important.

La situació es va complicar encara més pel fet que a la indústria manufacturera, que després es va transformar en fàbriques, molts treballadors no podien mantenir-se completament sense treballar addicionalment en una petita parcel·la de terra. L'ocupació única en la indústria manufacturera a aquest nivell de desenvolupament econòmic simplement no podia garantir la supervivència dels treballadors.

El mateix es pot dir de la producció industrial en general : la seva aparició es deu en part als avenços de l'agricultura . Les noves eines i tecnologies agrícoles van provocar un augment de la potència productiva de la terra i la productivitat dels ocupats en l'agricultura, creant una reserva de mà d'obra per a la producció industrial. Sense el suport de l'agricultura desenvolupada, probablement la Revolució Industrial no hauria estat possible.

Tanmateix, el desenvolupament posterior de la indústria finalment va separar els treballadors de la terra. Amb el temps, la indústria va abastar totes les grans àrees de producció, fins i tot penetrant en l'agricultura i transformant-la a imatge pròpia. Les estructures socials establertes anteriorment es van soscavar completament, i es van establir de noves, industrials.

Una anàlisi detallada d'aquest procés condueix a les següents conclusions:

• La revolució social és "activada" per una revolució en la tecnologia i el mode de producció. Un canvi en els mitjans de producció canvia principalment l'economia, que al seu torn condueix a transformacions en tots els altres àmbits de la societat.
• El nou mode de producció neix de l'antic, es basa en ell i, inevitablement, el complementa. A mesura que es desenvolupa, penetra en el seu vell fonament i el transforma d'una manera nova: a partir d'aquest moment, el nou mode de producció es basa sobre el seu propi fonament i esdevé independent.

  
  

Tenir en compte aquests punts ens allibera de l'escepticisme innecessari i dirigeix la nostra atenció cap a trobar tendències realment progressistes que portin potencial revolucionari. Es fa menys important que les noves tecnologies encara no hagin afectat de manera significativa la nostra vida quotidiana; el que importa són les oportunitats de producció fonamentalment noves que obren. També és menys important que el nou mode de producció encara s'està construint sobre l'antic; el que importa és la confiança i la rapidesa que s'està desenvolupant. Sense aquesta "brúixola", és difícil identificar direccions progressistes, i els processos genuïnament revolucionaris corren el risc de passar molt de temps desapercebuts.

L'economia ha de ser econòmica

Però què hauria de conservar exactament l'economia? La funció principal de l'economia és crear béns necessaris per a la vida i el desenvolupament de la societat. Per complir amb èxit aquesta funció requereix una certa quantitat de recursos, que sempre són escassos. És a dir, com més ràpid i més bé es puguin produir amb una quantitat determinada de recursos, millor. O, si reduïm tots els recursos necessaris a les seves expressions monetàries, podem dir que l'economia busca reduir el cost de producció de béns, en igualtat de condicions. Aquest procés conservarà el treball humà perquè qualsevol valor està determinat en última instància per les despeses laborals socialment necessàries.

Els opositors a la teoria del valor del treball podrien oposar-se aquí, però deixem aquest debat fora de l'àmbit del meu article (es pot discutir als comentaris). Al cap i a la fi, aquest article no és una visió general de tots els possibles models de realitat, sinó una discussió d'un model concret i les conclusions a les quals condueix.

Estem envoltats d'un univers potencialment infinit amb possibilitats potencialment infinites. Si aquest és el cas, llavors qualsevol recurs escàs es pot extreure (trobar o produir) en la quantitat requerida, l'única qüestió són els costos laborals. Però, és possible gastar menys feina inventant noves eines i processos l'aplicació dels quals ens permetrà conservar els recursos existents?

En efecte, les noves tècniques i tecnologies ens permeten optimitzar l'estructura de l'economia, principalment del sector productiu. I si la tendència dominant es converteix en un impuls per conservar la mà d'obra (supose que, històricament, aquesta tendència realment domina) , aleshores aquests mitjans tenen via lliure. Això es reflecteix en l'augment de la productivitat del treball.

Treball amb rostre humà

L'arribada de les màquines i la gran indústria va alliberar una enorme quantitat de mà d'obra, i aquesta mà d'obra, novament armada amb màquines, va provocar la creació de béns sense precedents, tant en qualitat com en quantitat. Tanmateix, pel que fa al treball mateix, la industrialització va tenir un doble efecte.

Abans d'examinar aquestes conseqüències, he de definir què es pot considerar exactament el treball humà inherent. En cert sentit, els animals també "treballen", però el que distingeix als humans és que abans d'actuar, una persona construeix de manera activa un model ideal de les seves accions en la seva ment. Aquest model s'avalua i s'ajusta tant abans de començar l'acció com durant el procés de treball. Està subjecte a l'objectiu d'assolir un objectiu conscient, que la persona coneix per endavant.

Ara, l'ús de màquines divideix les persones implicades en la producció en dos grans grups:

• Grup més reduït d'aquells que van ocupar la posició "per sobre de les màquines" i van subordinar les màquines a la seva voluntat creativa
• Grup més gran d'aquells que es van trobar "per sota de les màquines", on la seva voluntat estava subordinada per la màquina i el seu mètode de funcionament.

Enormes masses de persones es van convertir, literalment, en apèndixs de les màquines: tenien l'encàrrec de fer operacions monòtones i parcials, de treballar al ritme de la màquina, és a dir, de fer funcions mecàniques gairebé desproveïdes de creativitat, funcions que l'automatització encara no havia assolit. Això va contribuir en gran mesura a la deshumanització del seu treball.

I no només en el sector. Les relacions de producció industrial també van influir en molts altres àmbits de la societat, com el sistema educatiu i el funcionament del govern burocràtic, que esdevingué semblant a una fàbrica .

Humans i ordinadors

És obvi que els ordinadors porten l'automatització a un nou nivell. Allà on abans es necessitaven humans, ara un dispositiu informàtic barat és suficient. Això es nota especialment en els camps del treball mecànic i intel·lectual: on abans es requerien institucions senceres, ara les mateixes tasques es resolen amb una petita màquina programable que cabe en una butxaca .

Tanmateix, la substitució addicional del treball humà per màquines està lluny de ser l'únic que els ordinadors porten amb ells. Aquest tipus d'automatització és, en essència, una solució als problemes de l'era industrial, encara encaixant en el seu marc. No obstant això, les màquines i xarxes informàtiques també han obert la porta a una nova era en la qual canvia el propi mode de producció, és a dir, com les persones interactuen quan produeixen béns amb ordinadors. Els canvis més importants no són on l'ordinador ha substituït els humans sinó on els humans s'han armat amb l'ordinador.

A més de reduir el nombre de persones "a sota de les màquines", els ordinadors, gràcies al desenvolupament d'interfícies d'interacció home-ordinador, fan que el control de la màquina sigui realment accessible i còmode per a l'usuari massiu. En altres paraules, la informatització també amplia potencialment la classe de persones "per sobre de les màquines".

I és dins d'aquesta darrera classe de persones, dedicada principalment al treball creatiu, inherentment humà, on es produeix la revolució principal. Els humans han estat capaços d'exterioritzar les seves idees, conservar-les en paper com a text o dibuixos, i emmagatzemar-les i transmetre-les sense dependre únicament de la seva pròpia ment. Tanmateix, durant molt de temps, la idea d'una persona o un grup de persones només es va poder transmetre directament a una altra persona capaç de llegir símbols i donar vida a la idea. Però només l'era del domini informàtic i de les xarxes computacionals permet no només a desenes, centenars i milers de persones treballar en el mateix concepte simultàniament, com un únic organisme intel·ligent, sinó que també, igual d'important, proporciona els mitjans per a la transformació automàtica. d'idees. Permet la traducció d'un model d'informació d'una forma comprensible per als humans a una seqüència d'ordres directament interpretables per màquines.

Només ara ens apropem al llindar on la societat humana esdevé capaç de formar una noosfera en tota regla. Em refereixo a implicar masses de persones en l'activitat intel·lectual creativa col·lectiva i a traslladar el principal treball rutinari d'implementar i reproduir les seves idees a les màquines.

Model de Producció Totalment Automatitzada

El camp actual de la producció d'informació basat en ordinador (en particular el camp de la producció de programari) és interessant de considerar com un model visual de producció totalment automatitzada en general.

El fet és que qualsevol rutina de programació s'automatitza amb força rapidesa. No té sentit aplicar el treball humà per recrear el mateix algorisme cada vegada; n'hi ha prou amb copiar-ne el codi. Si un procediment s'utilitza moltes vegades dins d'un únic projecte, s'abstrau al codi del projecte. Si s'utilitza en diversos projectes, es mou a una biblioteca compartida. Com a resultat, el desenvolupament de programari és en gran mesura una activitat creativa, amb els desenvolupadors que es dediquen principalment a crear coses noves (nous localment dins d'un projecte o enfocament específics, i també globalment noves). Els resultats del treball anterior es poden copiar i reutilitzar fàcilment.

El procés de còpia en si mateix no és gratuït: requereix temps i memòria de la màquina. No obstant això, no requereix cap mà d'obra humana. No s'afegeix cap mà d'obra nova a la còpia produïda juntament amb la transferència d'una part de mà d'obra necessària que s'havia incrustat prèviament a la màquina i l'original. Aquesta és la diferència fonamental entre les anomenades "tecnologies de còpia" i les tecnologies de producció industrial convencional, on la producció d'una "còpia" requereix inevitablement la implicació humana i l'addició de nova mà d'obra viva.

Com que una còpia no requereix mà d'obra humana addicional, no s'hi afegeix cap nou valor i no es crea cap nou valor juntament amb la producció d'una còpia. El cost de la còpia està format per fragments de costos transferits de la màquina i l'original.

La mà d'obra necessària que va crear la màquina també va crear tots els productes que la màquina ha produït. Per exemple, còpies d'un programa. Però amb cada còpia nova, la màquina perd una part de si mateixa: es desgasta en el procés de treball fins que es torna completament inútil. Una màquina parcialment gastada val menys perquè part del seu cost es trasllada a tot el que produeix. Així, el cost total de totes les còpies produïdes per la màquina és igual al cost de la pròpia màquina si s'ha gastat completament en el procés de producció d'aquestes còpies.

El treball necessari que va crear el programa informatiu original també va crear totes les còpies posteriors d'aquest original. L'original és una informació, una idea que es pot copiar infinitament. Per tant, el cost inicial de la idea original es reparteix entre cada còpia nova, reduint el cost de cada còpia individualment a mesura que es fan més.

Òbviament, si el treball humà només està present en el procés de creació de matèries primeres, màquines i models informatius (projectes i programes de control), aleshores el producte final, independentment de la complexitat de la cadena de producció automatitzada, costarà col·lectivament tant com el matèries primeres, màquines i informació necessària per a la seva producció. Però, què passa si les matèries primeres i les màquines també són produïdes automàticament per altres màquines sense requerir mà d'obra humana addicional?

Per a una màquina que no només pot produir alguna cosa útil sinó també fabricar una altra màquina o replicar-se, la mateixa llei s'aplicarà a la còpia d'informació. Com que es crea una màquina nova consumint parcialment l'antiga, això vol dir que a mesura que augmenta el nombre d'aquestes còpies, el cost de cada còpia individual disminuirà (perquè el cost total es manté sense canvis en absència de mà d'obra humana nova).

Així, en la producció totalment automatitzada, el treball humà només participa en la creació de nous models i prototips informatius. Com a resultat, el treball adquireix un caràcter informatiu i creatiu expressiu, i probablement adoptarà les maneres més eficients energèticament d'organitzar-se des d'aquelles esferes del present on ja es manifesten condicions similars.

El naixement de la producció lliure

El 4 d'octubre de 1957, la Unió Soviètica va llançar el primer satèl·lit terrestre artificial del món. Aquest esdeveniment va marcar no només l'inici de l'expansió de la Humanitat a l'espai, sinó que també va intensificar la rivalitat tecnològica entre l'URSS i els EUA. El salt cap endavant de la Unió Soviètica "enrere" va alarmar molt els Estats Units. Va quedar clar que sense mesures urgents, els EUA aviat quedarien irremediablement enrere de l'URSS en camps tècnics avançats. Com a resultat, el govern nord-americà va accelerar la creació de DARPA (llavors ARPA) i més tard de la NASA. Tot i que els èxits de la NASA són àmpliament coneguts, l'impacte de la DARPA en el destí econòmic de tot el món passa en gran mesura desapercebut.

Entre altres coses, DARPA va finançar la creació d'ARPANET (que després esdevingué Internet), BSD UNIX i la pila de protocols TCP/IP. Aquests desenvolupaments són crucials en el context d'aquesta discussió, però igualment important és la influència del propi procés de producció. En particular, l'entorn lliure, no burocràtic, sense les pressions de la comercialització que es conreava deliberadament als laboratoris de les principals universitats nord-americanes. Els requisits mínims d'informes i el finançament generós per a qualsevol projecte considerat prometedor van donar a molts entusiastes de la ciència, investigadors i enginyers la llibertat de centrar-se en allò que els agradava sense preocupar-se de l'aplicació comercial dels seus resultats. Això va provocar el desenvolupament d'una certa cultura de treball creatiu i col·laboració lliure.

Tanmateix, el capital és capital i, al final, exigeix rendiments de les inversions. Tots els desenvolupaments que es podien comercialitzar es van comercialitzar finalment. Aquest procés va comportar el trencament de la cultura anterior de col·laboració oberta en projectes. La competència del mercat es va infiltrar en processos que abans li semblaven completament aliens i van començar a soscavar-los.

En protesta contra el nou ordre que s'està formant al voltant del desenvolupament del sistema operatiu UNIX, l'empleat del MIT Artificial Intelligence Laboratory Richard Stallman va intentar reviure la col·laboració lliure. Com a resultat, a mitjans dels anys vuitanta, va néixer el Moviment del Programari Lliure i la seva fundació de suport, amb l'objectiu de crear un sistema operatiu semblant a UNIX totalment lliure anomenat GNU. En aquell moment, el desenvolupament de les xarxes informàtiques i el creixement d'Internet van fer possible que persones geogràficament i culturalment diverses poguessin treballar amb confiança en projectes comuns. Un acord de llicència especial —GNU GPL, escrit per Richard basat en llicències lliures utilitzades anteriorment per a programes individuals— va ser dissenyat no només per protegir legalment sinó també per estandarditzar i generalitzar les "llibertats" per a qualsevol projecte de programari lliure. Va fer possible l'ús conjunt del mateix codi en diferents programes. A més, la llicència GPL es va convertir en una mena de manifest amb força legal, unint milers de desenvolupadors d'arreu del món.

Llibertat del "Copyleft"

Les llicències lliures com la GPL, que prohibeixen l'ús de programari lliure en sistemes propietaris, s'han conegut com a llicències "copyleft", en oposició a "copyright". Aquest tipus de llicències van ser especialment importants durant els primers dies del moviment de desenvolupament de programari lliure: la llicència protegia el treball del desenvolupador de ser apropiat per empreses comercials per utilitzar-los en els seus productes propietaris . Això va ser crucial per als col·laboradors individuals, ja que assegurava que el codi lliure que escrivien només s'utilitzaria en programes gratuïts. Aquesta protecció va permetre que el procés de desenvolupament autosostenible de GNU s'iniciés en un moment en què la producció de programari lliure impulsada per la comunitat encara no era generalitzada.

No obstant això, al costat de l'augment del "copyleft", la Universitat de Califòrnia, Berkeley, amb el suport de DARPA, estava treballant en el sistema operatiu semblant a UNIX BSD. També es va redactar una llicència per a la seva distribució que permetia l'ús lliure del codi font: la llicència BSD. La seva evolució posterior va ser la llicència MIT. A diferència de la GPL, aquestes llicències no imposen gairebé cap restricció a la llibertat d'acció de l'usuari, la qual cosa permet integrar programari lliure en productes comercials propietaris. Per aquest motiu, s'anomenen llicències "permissives". Aquestes llicències són molt més atractives per a les empreses comercials i avui dominen el món del programari lliure per bones raons.

Dos tipus de col·laboradors

A primera vista, qualsevol comunitat de desenvolupament de programari lliure està formada per persones i només persones. Però des del punt de vista econòmic, això no és del tot cert: els agents (usuaris actius, consumidors, col·laboradors, etc.) no són només persones sinó també organitzacions, fins i tot comercials. La manera com es produeix el programari lliure no imposa restriccions fonamentals als seus agents. Només requereix que el productor necessiti el producte que s'està creant i participi en igualtat amb els altres en el procés de producció basat en la propietat comunitària del codi font.

Així, a més dels desenvolupadors individuals interessats en el producte, les organitzacions també passen a formar part de la comunitat, igualment interessades en el producte però actuant a través dels seus empleats. Aquests empleats representen els interessos de la seva organització dins de la comunitat i ho fan per pagament. Aquestes organitzacions normalment no venen el producte que estan ajudant a desenvolupar; utilitzen directament el producte per a les seves pròpies necessitats de producció. Per tant, la seva participació no comercialitza el mètode de producció, tot i que hi participen mitjançant mà d'obra contractada amb la qual mantenen relacions mercantils.

En alguns casos, sembla que les empreses comercials troben rendible aquest mètode de producció. Per què? A més de venedors, també són consumidors: per organitzar la producció dels seus béns, necessiten consumir determinats beneficis. Aquests beneficis es poden comprar si són mercaderies, o bé es poden crear col·lectivament per al consum directe dels mateixos creadors (sense cadena de revenda) quan és més rendible que comprar.

Ara, si una empresa s'embarca a crear els beneficis necessaris juntament amb altres, és avantatjós que ho faci a partir de la propietat comunitària. Això els permet atraure el més ampli ventall possible de col·laboradors i fer menys feina ells mateixos. A més, es redueix el risc que un competidor s'apropiï d'un projecte del qual depèn la feina de l'empresa, posant l'empresa "al cap".

Contradiccions del període de transició

Si bé la producció lliure coexisteix amb la producció de mercaderies, dins de la comunitat productora sorgeix una xarxa de relacions força complexa.

D'una banda, els col·laboradors individuals, directament interessats en el propi producte, estan implicats en les relacions no mercantils de la producció lliure, però no del tot: encara passen part del seu temps treballant per a empreses, venent la seva mà d'obra com a mercaderia . Aquesta dualitat porta a un conflicte d'interessos dins d'una sola persona.

D'altra banda, les empreses es troben en la mateixa situació: continuen la seva producció de mercaderies alhora que participen en la producció no mercantil. Aquesta participació en la producció lliure es fa a través de la mà d'obra que compren .

Quan els treballadors contractats representen el 75% o més de la contribució de la comunitat, sorgeix la pregunta: aquesta comunitat és realment gratuïta? El domini dels treballadors contractats no fa que la comunitat no sigui lliure, però sí que la fa més una comunitat d'empreses que de col·laboradors individuals.

A més, no és estrany que les empreses contractin col·laboradors ja motivats i actius, cosa que complica encara més la situació. Això crea un conflicte intern addicional per als desenvolupadors individuals, que actuen simultàniament en el projecte des dels seus propis interessos i els de l'empresa. Tot es manté en pau i silenci mentre aquests interessos generalment s'alineen.

Tanmateix, les contradiccions no només són una font de destrucció sinó també de desenvolupament. Es poden identificar dues línies principals que pertorben l'equilibri actual:

• Desenvolupament de la producció predominantment lliure a costa de la producció de mercaderies
• Desenvolupament de la producció predominantment de mercaderies a costa de la producció lliure

Si suposem que la perspectiva històrica afavoreix la producció lliure, aleshores les fonts del seu desenvolupament són aquells individus i empreses que ocupen una posició de transició en la primera línia. Està clar que tindran més èxit si segueixen conscientment la seva línia de desenvolupament.

La perspectiva de la producció lliure

La reducció de les necessitats materials (a causa del canvi a les necessitats basades en la informació), la mà d'obra lliure en col·lectius i comunitats productores, la producció no mercantil, la propietat comunitària de matèries primeres i béns produïts, tot això sona sospitosament familiar, oi? ?

La unitat bàsica d'aquest sistema és la comunitat productora. El treball en aquesta comunitat té un caràcter fortament creatiu. Les comunitats no necessiten recrear allò que ja s'ha creat, que es pot copiar automàticament i utilitzar-lo lliurement, de manera que els seus esforços se centren principalment a crear coses noves. Això esdevé energèticament avantatjós en condicions de lliure accés públic als mitjans de producció informativa (codis font, coneixement) i els seus resultats, així com a través de la fusió de la producció i el consum: el productor és també el consumidor, i el consumidor, conscientment o inconscientment, participa directament en la producció.

A més, el creixement de la producció lliure hauria d'anar acompanyat del desenvolupament de formes de distribució i intercanvi no mercantils (basades en l'anàlisi dels recursos i necessitats disponibles) i la democratització del sistema de govern. El nou sistema de govern creixerà de manera natural a partir de formes democràtiques de gestió en comunitats de grans projectes socialment significatius i organitzacions interprojectes de col·laboradors.

Tendències del període de transició

Aquests són alguns exemples de tendències existents en les relacions de producció modernes que ens estan movent cap a la revolució:

• Participació en projectes i comunitats lliures. Això fa referència no només a la participació en el desenvolupament de programari lliure, que ara és força habitual, sinó també a la participació en comunitats professionals per a l'aprenentatge, la recerca de feina, la resolució de problemes professionals, etc. En alguns casos, és més ràpid i senzill resoldre aquests problemes a través d'una comunitat que comprant serveis a empreses.
• Treball a distància. La gran majoria de comunitats productores actuals operen de forma remota, utilitzant eines en línia per a la comunicació i l'organització d'activitats. El treball remot ajuda els desenvolupadors que volen participar de manera més activa en aquestes comunitats alliberant temps addicional mitjançant l'eliminació dels desplaçaments i les hores d'oficina improductives i ensenyant-los els matisos de l'autodisciplina i treballant amb el seu propi equip com a part d'un equip distribuït.
• Treballar com a emprenedor individual (IE) o autònom. A diferència de les relacions laborals clàssiques, la forma d'IE ofereix als treballadors molt més control i independència. Poden negociar amb més flexibilitat amb els clients, variar el temps que dediquen als projectes, signar contractes amb diversos clients simultàniament i tenir una geografia de clients il·limitada. Això facilita l'assignació de temps per a la participació en el desenvolupament gratuït del projecte.
• Promoció del programari lliure dins de les empreses. Avui en dia, moltes empreses ja estan interessades a utilitzar determinats productes gratuïts i sovint donen suport a les iniciatives dels empleats per implementar-los. Això fa que els desenvolupadors comencin a contribuir a projectes gratuïts que els interessen a ells i a la seva empresa durant l'horari laboral.
• Empreses que utilitzen estratègies de mercat orientades a desenvolupar la producció lliure. El mercat sempre està dominat pels jugadors més forts. Tanmateix, les grans empreses solen ser lentes i feixugues, mentre que les empreses més petites poden reaccionar més ràpidament i adaptar-se a les noves tendències. Si el desenvolupament de la producció lliure és una tendència, llavors les petites empreses tenen l'oportunitat de "cavalcar l'onada", apoderant-se dels fragments de mercat interromputs per l'augment de la producció lliure. Aquestes empreses sovint troben rendible no només utilitzar sinó també desenvolupar la producció lliure perquè es converteix en el seu avantatge competitiu clau.
• Reforç de la influència de les organitzacions sense ànim de lucre. Tot i que les empreses comercials troben molts avantatges en col·laborar amb el moviment de producció lliure, no els interessa alliberar les àrees on fan negoci amb productes propis. Per tant, només aquelles empreses que puguin canviar de manera flexible el seu enfocament comercial podran mantenir-se en la tendència de producció lliure i continuar les seves activitats comercials a llarg termini. Les organitzacions sense ànim de lucre tenen moltes més possibilitats de sobreviure en aquestes condicions, ja que utilitzen empreses comercials subsidiàries només com a mitjà temporal per assolir els seus objectius.

Quina és la línia de fons?

Aquests són els meus punts clau:

• Les característiques principals de qualsevol societat depenen de la naturalesa del seu fonament econòmic, principalment del nivell de desenvolupament de les forces productives i de les relacions de producció.
• En el nostre segle, les tecnologies de la informació estan penetrant en tots els sectors de l'economia, especialment en les àrees de desenvolupament i gestió, complementant l'acceleració de l'automatització en els camps operatius, iniciada durant l'era industrial anterior.
• Dins de la pròpia producció d'informació (principalment en la seva àrea més avançada, el desenvolupament de programari), assistim a la creixent influència de la producció lliure. És a dir, s'està tornant econòmicament avantatjós produir productes a través d'una àmplia comunitat de consumidors actius basat en la propietat comunitària de les condicions i resultats del treball col·lectiu.
• Així, en un futur proper, el sector de la producció d'informació pot esdevenir el sector principal de tota l'economia, i la producció lliure dins d'ella es convertirà en el mètode de producció líder, configurant tota la societat.
• La realització d'aquest potencial està en mans de les persones i organitzacions que actualment participen i desenvolupen conscientment la producció lliure.